¿Qué es el Cisma d' Occident?

Un cisma és un trencament, que separa l'esglesia romana amb l'elecció de dos papes, pequè no es fiquen dàcord a qui elegir. Entre 1378 i 1417 durant el qual dos papes rivals, l'un establert a Romai l'altre a Avinyó, es consideraven l'únic i legítim papa; a partir del Concili de Pisa (1409) els papes rivals foren tres. El cisma es va resoldre finalment amb el Concili de Constança (1417), que establí de nou un únic papa reconegut per tota la Cristiandat.

Els seus inicis foren entre els anys 1305 i 1377, els papes -Climent V (1305-1314), Joan XXII (1316-1334), Benet XII(1334-1342), Climent VI (1342-1352), Innocenci VI (1352-1362), Urbà V (1362-1370) i Gregori XI(1370-1378)- residiren no pas a Roma, sinó a Avinyó. Durant el segle XIV, el Papat d'Avinyó fou vist per molts com una anomalia, ja que la seu històrica del Papa era Roma. Aquesta crisi va resoldre's quan, el 13 de setembre de 1376, Gregori XI deixà Avinyó per establir-se a Roma, on hi arribà el 14 de gener de 1377; ara bé, un any i escaig després, el 27 de març de 1378, Gregori XI va morir i es va haver de reunir el Conclave per elegir un nou papa.

L'existència de dos papes rivals -Urbà VI a Roma i Climent VII a Avinyó- va plantejar, òbviament, la qüestió de quin d'ells dos era el legítim, la qual cosa va dividir la Cristiandat llatina en dues faccions: la romana i l'avinyonesa.

 Entre els poders polítics, Polònia, Hongria, Portugal, Anglaterra, Flandes, molts estats italians i el Sacre Imperi Romanogermànic es declararen fidels al papa de Roma, mentre que França, Nàpols, Navarra, Castella, Savoia, alguns prínceps de l'Imperi enfrontats a l'Emperador i Escòcia es declararen d'obediència avinyonesa. D'entre els poders de la Cristiandat, cal assenyalar el cas del rei indiferent: Pere el Cerimoniós (1336-1387), que, durant tot el seu regnat, no es decantà pas per cap dels dos papes rivals, sinó que, mantenint una actitud equidistant, va mirar d'aprofitar-se de l'existència de dues corts papals enfrontades per afavorir els seus projectes expansionistes. Després de la mort de Pere el Cerimoniós, els seus fills Joan el Descurat (1387-1396) i Martí l'Humà es decantaren pel papa d'Avinyó.

Per altra banda, la divisió també afectà persones de reconegut prestigi d'aleshores, moltes de les quals, posteriorment, l'Església ha reconegut com a sants o beats. Així, Santa Caterina de Siena, Santa Caterina de Suècia, el Beat Pere d'Aragó, la Beata Ursulina de Parma, Felip d'Alençon i Gerard de Groote foren partidaris del papa de Roma, mentre queSant Vicent Ferrer, Santa Coleta i el Beat Pere de Luxemburg obeïren el papa d'Avinyó. Generalment, els teòlegs i juristes de l'època adoptaren el punt de vista seguit pels poders polítics del seu país.

Al seu torn, els papes rivals s'excomunicaren mútuament i crearen un gran nombre de cardenals, als quals enviaven a defensar el seu partit.

Tanmateix, des del primer moment diversos teòlegs (p.e., Conrad de Gelnhausen o Enric de Langenstein, entre d'altres) van fer el que van poder per que s'acabés amb aquesta situació i es convoqués un Concili per tal de tornar a una Església unida.

                                                                 Laura Rivero Gimeno.