Amb el nom de «Normes de Castelló» o «Normes del 32» es coneix l'acord que signaven, a Castelló de la Plana l'any 1932, representants del món de la cultura i del valencianisme polític i institucions culturals de tot el País Valencià, a proposta de la Societat Castellonenca de Cultura. Un acord que certificava l'adopció amb lleus matisos de la reforma ortogràfica empresa al Principat per l'Institut d'Estudis Catalans, amb Pompeu Fabra al capdavant, i que s'havia materialitzat en les Normes ortogràfiques de 1913, i la Gramàtica catalana, del 1918. 

No hi ha dubte que l'establiment d'uns criteris ortogràfics àmpliament acceptats havia de significar un avanç important, ja que es partia d'una notable dispersió en els criteris lingüístics emprats pels voluntariosos escriptors i editors de revistes del País Valencià d'abans del 1932: des del seguiment de les propostes de Fabra i l'IEC —com en els casos del setmanari El Camí, editat a València, o els criteris lingüístics de l'editorial «L'estel», fundada el 1929— a una ortografia notablement castellanitzada i dialectalitzant emprada en el teatre popular i en publicacions satíriques com La Chala o La Traca; una opció, aquesta última, notablement més estesa i popular que no la primera.
Els moviments per una unificació de criteris es van produint ja des del 1930: en són mostres l'editorial de la revista Taula de Lletres Valencianes, dirigida per Adolf Pizcueta, que amb el títol «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes» proposava «l'establiment d'unes normes fixes que deixen fora del gust o del caprici personal les formes gràfiques del valencià», i clamava per un acord ja que no podien funcionar ni el camí «de les autoritats, que ningú reconeix, ni el de la imposició». Així mateix, l'aparició el 1930 d'estudis com La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, de Lluís Revest, suposaven un salt qualitatiu en els estudis lingüístics fets al País Valencià.
La crida de la Taula anirà seguida, el 1931, d'una nova crida duta a terme aquesta vegada des de la Societat Castellonenca de Cultura, una institució prestigiosa que comptava, entre els seus membres, amb noms com Salvador Guinot, Àngel Sánchez Gozalvo, Gaetà Huguet, Josep Pasqual Tirado, Honori Garcia... El fet que la nova crida es dugués a terme des de Castelló forma part de l'estratègia definida entre Adolf Pizcueta i Gaetà Huguet, que consideraven, segons Josep Daniel Climent, que «a la ciutat de València les postures divergents entre els sectors valencianistes no farien sinó entrebancar el procés».

Així, en les reunions preparatòries es va decidir que Lluís Revest s'ocuparia de la redacció de les Normes, un procés en el qual també va col·laborar Carles Salvador. Les Normes Ortogràfiques que van resultar d'aquest procés signifiquen «l'acceptació de la normativa fabriana adaptada a la realitat valenciana», com diu Climent: les Normes han esdevingut, d'aquesta manera, el símbol de l'acceptació de la unitat de la llengua al País Valencià, el sud del domini lingüístic català. El 21 de desembre del 1932 va ser la data simbòlica que es va escollir per a la signatura d'aquest gran pacte entre entitats, publicacions i personalitats del món cultural valencià. L'acord se segellava a la coneguda com a Casa Matutano, antiga seu de la Societat Castellonenca de Cultura, al carrer Cavallers de Castelló, i entre la nòmina dels signants s'hi compten, entre altres: 14 entitats culturals, com la Societat Castellonenca de Cultura, el Centre de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat o l'Agrupació Valencianista Republicana; personalitats encapçalades per Lluís Fullana —un «antic dissident de bona fe», segons Enric Valor, que va donar exemple «essent-ne el primer firmant»— i Lluís Revest, màximes «autoritats» lingüístiques del moment, i d'altres noms destacats com ara Adolf Pizcueta, Gaetà Huguet, Carles Salvador, Teodor Llorente i Falcó, Manuel Sanchis Guarner, Nicolau Primitiu Gómez, Emili Gómez Nadal, Salvador Carreres, Ignasi Villalonga, Francesc Martínez i Martínez, i així fins a 61. 
Les Normes, aparegudes en els mesos posteriors a la signatura en les principals publicacions del moment, van ser difoses i millorades per gramàtics com Carles Salvador, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor o Manuel Sanchis Guarner, de manera que a poc a poc «es perfeccionava la morfologia de l'idioma, es depurava i s'enriquia el lèxic i s'afinava la sintaxi», com diu Valor. Des d'aleshores, i com es podia llegir en el tríptic de les activitats organitzades per l'IEC amb motiu del 75é aniversari de les Normes, que signava Vicent Pitarch, les Normes 

Guillermo Alite Cerezuela

                               La Cancelleria Reial.
La Cancelleria Reial era l'organisme administratiu dels reis de la Corona d 'Aragó, fou creada al segle XIII. La societat de l'època va prendre els seus documents com a models de normalització lingüística de la llengua catalana. El canceller s'ocupava de la redacció de tot tipus de documents administratius: certificacions, lletres reials o llicències... Jaume I a la seua creació, va disposar que tota la documentació delRegne de València fos redactada en llengua vulgar i no en llatí. A partir d'aleshores, tota la documentació fou unificada a la Corona d'Aragó. Els textos es redactaven en català/valencià o aragonès i en llatí, però a partir de la segona meitat del segle XIV, majoritàriament en català. Totes les institucions de la Corona d'Aragó (la Generalitat de Catalunya, la Generalitat del Regne de València, el Gran i General Consell de Mallorca), a més de tots els municipis i notaris, utilitzaren un mateix model lingüístic. Com que la majoria de funcionaris de la Cancelleria sabien llatí, no és gens estrany que fos justament aquesta llengua la que marqués les directrius, tant pel que fa als formularis com al vocabulari tècnic de la burocràcia i de la política. La influència llatina anà modelant el català sense violentar-lo.

La formació llatinista dels curials del rei, que havien de redactar la documentació en català, aragonès i llatí, influí perquè la llengua assolís un alt grau de perfecció, eficàcia i elasticitat, amb què aconseguí maduresa i fixació. Sens dubte que l'educació estilística d'aquell estament havia d'acusar fidelment tot canvi que l'evolució de la moda literària pogués experimentar en l'ensenyament de la tècnica de l'art d'escriure.

La Cancelleria, amb la seva pràctica diària, contribuí de manera definitiva a millorar i fixar la llengua literària, en la qual els escriptors humanistes van escriure obres molt notables.

La poderosa influència de la Cancelleria Reial tendeix a eliminar de la llengua escrita tots aquells elements considerats dialectals. Exemples són la iodització ("paia" per palla), incoatius en -ISC ("partisc" per partesc), oscil·lacions en la representació de vocal llarga llatina ("cadana" per cadena) i de la monoftongació d'una UA ("cotre" per quatre), elements arcaïtzants com l'article salat o sonores intervocàliques esdevingudes finals ("amig" per amic) o el diftong AU primari ("llaurer" per llorer), i també s'eliminen elements excessivament innovadors com la monoftongació d'EI ("fet" per feit), vocalització de la desinència verbal -TS ("anau" per anats), perfets febles ("vingueren" per vengren), etc.

La Cancelleria tractà de trobar la uniformat lingüística en la prosa catalana.

Dairén Reolid Agudo.

LA CANCELLERIA REIAL

La Cancelleria Reial era l'organisme administratiu de la Corona d'Aragó. Va ser creada en el segle XIII i s'ocupava de la redacció de tot tipus de documents administratius. Estos textos es redactaven en català o aragonés i en llatí.

Els funcionaris de la Cancelleria eren experts en la redacció en llatí i es deixaren influir por aquesta llengua, però a l'any 1381 aparegué un nou estil anomenat clàssic o humanista. Els escrivan s'alliberaren de l'esclavitud dels formularis i s'inspiraren directament en els clàssics llatins i en els renaixentistes italians. El principal exponent va ser Bernat Metge.

Aquesta llengua de la Cancelleria es constituí en model de prosa i va ser un important factor d'unitat de la llengua literaria.

PABLO GIL VALLS

LA CANCELLERIA REIAL CATALANOARAGONESA

El germen d'allò que avui és Catalunya, és a dir, la Catalunya Vella, ja comptava amb una escrivania reial que s'encarregava d'expedir els documents del comte de Barcelona. Catalunya mai no va ser un regne perquè els senyors feudals mai no haurien permès la supremacia d'un sobirà per damunt dels comtats. És cert que el comte de Barcelona va acabar manant per damunt dels altres, però la filosofia fou la de la unió, no la de la submissió al poder d'un rei. A més, en produir-se la unió amb Aragó el 1137, el comte de Barcelona ja va poder ostentar el títol de rei, tot i que d'Aragó. Fou el mateix Ramon Berenguer IV, qui va propiciar aquesta unió amb Aragó, a través del casament amb la princesa Peronella, filla de Ramir II d'Aragó.

Les escrivanies reials es remunten, com a mínim, a Ramon Berenguer III (principis segle XII). No fou fins a l'any 1218, durant el regnat de Jaume I, que va aparèixer la figura del canceller, que va forjar una institució més important, amb funcions que anaven molt més enllà de la simple expedició de documents oficials, i que abastaven la diplomàcia i l'administració de justícia. Cal recordar que aleshores no hi havia separació de poders i que allò que avui entenem per poder executiu, aleshores també comprenia les funcions d'administració de justícia.

Tanmateix, qui va donar una empremta més important i decisiva a la Cancelleria fou Jaume II (inicis segle XIV), sota el regnat del qual va aparèixer la figura del vicecanceller, que seria decisiva a l'edat moderna, quan la Corona catalanoaragonesa estava sota sobirania dels Àustries. Pere III el Cerimoniós, successor d'Alfons III, probablement és el monarca que ha quedat associat de manera més estreta a la Cancelleria reial, atès que va fer redactar les Ordinacions de la Casa i Cort (1344), en què, entre d'altres coses, fixava els càrrecs que havia d'haver-hi a la Cancelleria i en quin nombre (quants escrivans, quants notaris, etc.).

La Cancelleria reial, que havia sorgit del Consell Reial que assessorava Jaume I (cal recordar les circumstàncies en què aquest monarca va accedir al tron, ja que després de la Batalla de Muret era un nen i per tant, necessitava consellers que decidissin per ell), va arribar a ser un òrgan importantíssim de govern, que va desenvolupar missions diplomàtiques, governatives i judicials. El càrrec de canceller era dels més importants del govern.

En accedir al poder els Trastàmara, després del Compromís de Casp (1412), van continuar amb la tònica dominant de la Cancelleria que es van trobar, que funcionava a ple rendiment. No va ser fins al 1494, que Ferran II el Catòlic va crear el Consell Suprem d'Aragó, en virtut del qual la cancelleria hi quedava inclosa i havia de desplaçar-se allà on es desplaçava el monarca. A la pràctica això significà el trasllat de la seu de la cancelleria a Madrid, ja que, sobretot a partir de Carles I, i més encara de Felip II, aquesta fou la capital on la Corona de Castella va assentar la seva cort, a diferència de les corts medievals, que eren itinerants.

Ángel Sánchez Tarín