EL COMPROMÍS DE CASP

 El 1412 es va produir un fet que va estar a punt de crear una guerra civil a la Corona d'Aragó. El 31 de maig de 1410, la mort de Martí I plantejà un veritable problema successori. El seu únic fill legítim, Martí el Jove, fruit del casament amb la comtessa Maria de Luna, havia mort sense descendència un any abans, mentre que del segon matrimoni amb Margarida de Prades no tingué fills. El tron, doncs, restà sense hereus directes, i el desig d'aconseguir-lo per molts pretendents obrí el període conegut com Interregne o Compromís de Casp.

Davant aquesta situació, les Corts generals, reunides a Alcanyís, van decidir nomenar un nou rei, motiu pel qual es congregaren a Casp nou compromissaris. Els aspirants al tron van ser l'infant de Castella Ferran d'Antequera, fill d'Elionor, germana gran de Martí I; En Jaume, comte d'Urgell, besnét per via paterna d'Alfons IV d'Aragó; el duc de Gandia N'Alfons, cosí prim de Martí I i nét per via paterna de Jaume II; En Lluís, duc de Calàbria, fill del rei de Nàpols Lluís d'Anjou i de Na Violant, filla de Joan I d'Aragó i neboda carnal de Martí I i, finalment, En Frederic, fill natural de Martí de Sicília, legitimat per Benet XII. 

El 18 d'abril es van reunir els comissionats al castell de Casp, on van escoltar els al·legats de cadascun dels pretendents. Però, des del principi, la controvèrsia semblava limitada a dos dels aspirants: Ferran d'Antequera i el comte d'Urgell.

El 24 de juny tingué lloc la votació i per sis vots a favor, dos en contra i una abstenció, fou elegit nou rei l'infant de Castella Ferran d'Antequera, fill de la germana gran de Martí Il'Humà.

L'elecció no obeïa tant a raons de legalitat com sí d'utilitat. D'una banda, un interès econòmic unia la burgesia catalana amb el nou monarca. D'una altra, la llana castellana de la Mesta, en mans del poderós infant de la casa dels Trastàmara -que pretenia trobar nous mercats per als seus productes-, era necessària per a la indústria tèxtil. En Ferran aconseguí a Casp la unanimitat aragonesa, la majoria valenciana amb els dos vots de l'església i la minoria catalana amb el vot del burgès Bernat de Gualbes. En donar suport a la causa de Ferran d'Antequera, la burgesia catalana va fer triomfar, amb la nova dinastia, la fórmula pactista com a dret constitucional de la Corona d'Aragó. Aquesta oligarquia veuria després compensats els serveis prestats a Casp. Les Corts de 1413 van regularitzar i donar forma estable i permanent la Diputació del General o Generalitat, amb la qual cosa s'hi consagrà el triomf del principi pactista. 

Els documents notarials de les deliberacions de la decisió de Casp van ser llegits solemnement el 28 de juny de 1412, després d'un sermó de sant Vicent. La sentència fou molt celebrada a Aragó, menys a València i encara menys a Catalunya. El frare valencià tractà de pal·liar aquest descontent amb un nou sermó que exaltava les virtuts de Ferran, el qual havia demostrat àmpliament la vàlua i els dots de govern durant la seua regència a Castella, en la minoria del seu nebot Joan II, fill del seu germà Enric III.

Al capdavall, amb la decisió d'elegir Ferran d'Antequera es pretenia evitar una guerra amb Castella i augmentà el malestar dins la Corona. Així, la branca menor de la casa dels Trastàmara s'instal·là també a la Corona d'Aragó. L'establiment d'una mateixa dinastia a Castella i Aragó fou un poderós factor en el camí de la unificació espanyola.

Pablo Gil Valls