Als territoris de la Corona d’Aragó, com a la major part dels estats de
l’Occident cristià, el segle XV fou, en general, una etapa de recuperació
després de la gran crisi provocada en tots els àmbits i esferes de la societat
medieval, des de l’econòmica a la ideològica, i de la pagesia a la noblesa,
per la pesta negra de 1348 i els seus rebrots posteriors. La mort d’una gran
part de la població obligà a replantejar moltes coses, i acabà generant una
societat que, tot i que va mantenir l’essència d’aquell complicat sistema
d’organització social que fou el feudalisme, hagué de portar a terme
profundes adaptacions del vell ordenament a les noves realitats. Al cim de la
piràmide social continuaven estant els nobles i els cavallers (dues categories
socials que, tot i que sovint es confonen, no eren exactament el mateix) junt
amb les jerarquies de l’Església catòlica, la institució que, a més de ser la
major propietària de béns immobles i, en conseqüència, la que percebia la
major part de les rendes que pagaven els sectors productius d’aquella
societat als estaments privilegiats, controlava també el seu imaginari
col·lectiu, és a dir, les categories i estructures mentals a través de les quals
els homes medievals percebien el món en el que vivien.
Tanmateix, la caiguda demogràfica havia afectat fortament el nivell
dels ingressos senyorials, i mentre que els grans nobles aconseguien de
salvar-se gràcies als beneficis derivats de la seua proximitat al poder dels
sobirans, els estrats inferiors de l’estament laic privilegiat, i particularment el
dels cavallers i els donzells de minsos patrimonis, ho anaven a passar molt
malament, posats com estaven entre l’opció d’haver de continuar vivint com
a senyors, és a dir, fent despeses sumptuàries que, en una societat
articulada sobre el llenguatge de l’ostentació de les formes i les aparences,
resultava imprescindible si es volia mantenir la consideració social que estenia, i la
caiguda radical d’uns ingressos que ja abans els resultaven força
justos. La crisi de la baixa noblesa i la cavalleria, estava, doncs, ben servida.
Nogensmenys, mentre que aquest grup social passava per les seves
hores més baixes, els burgesos de les ciutats, amb una economia assentada
sobre els intercanvis comercials internacionals i les activitats bancàries, van
esquivar molt millor la crisi econòmica i van continuar enriquint-se. La seua
riquesa els portaria al front de les institucions municipals i, per tant a un
poder polític que els ajudava a continuar enriquint-se. Tot i això, el prestigi
de la seua condició social no era tan elevat com el dels cavallers i nobles, i la
coincidència d’interessos entre uns cavallers sobrats de prestigi però mancats
de diners i uns burgesos sobrats de diners als quals només els mancava el
prestigi per tal de culminar el seu procés d’ascens social, accelerà la
tendència a la fusió progressiva (per via dels matrimonis concertats) entre
ambdós grups, de manera que es culminava la creació d’un nou sector social
de tipus mixt, que és el que hom anomena el patriciat urbà.
D’aquesta manera, la societat urbana d’aquesta -en paraules de
Huizinga- tardor de l’edat mitjana a ciutats com Barcelona o València és
“l’univers dels prohoms”, o el que és el mateix, una societat controlada per
un grup social que continua fonamentant el seu prestigi en el codi de valors
heretat dels segles anteriors, i que, per això mateix, viu obsessionat per
l’obtenció i l’ostentació pública del cingle militar (el símbol de la condició
cavalleresca), però que ja no viu de la guerra, sinó dels seus negocis precapitalistes.
Si no tenim ben present la crisi derivada d’aquest xoc brutal,
difícilment podrem arribar a copsar veritablement el personatge de Tirant lo
Blanc i la seua història, la de l’últim cavaller, ple dels ideals més nobles que,
quan tracten de ser portats a la pràctica, fracassen estrepitosament, mentre
triomfen aquells personatges d’ideals no tan elevats però que viuen amb els
peus més sobre la terra. La història de Tirant només podia haver estat
escrita pel seu autor, un cavaller que a la segona meitat del segle XV, quan encara
estava fresc en la memòria l’impacte dramàtic causat en la cristiandat
occidental per la caiguda de Constatinoble en mans dels turcs l’any 1453,
percebia l’ocàs indeturable d’un codi de valors i d’un sistema de vida que se li
escapava entre els dits. El canvi imaginari del final del drama de l’Imperi
d’orient, salvat en el darrer moment per la intervenció d’un cavaller errant
d’ideals tradicionals, és el darrer tribut a una institució que agonitzava; la
ridícula mort de l’heroi i l’heroïna, i el fet que siguen l’emperadriu i el seu
amant Hipòlit, els dos antiherois, els que acaben governant l’Imperi, el
reconeixement de l’amarga lliçó que havia hagut d’aprendre l’autor: no són
els més nobles sinó els més hàbils els que acaben guanyant.
Ana García, Mar Escusa, Raquel Pérez, Irene Alcaina i Laura Villalba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada