Fill d'un notari gironí, ingressà a l'orde dominicà, i, després d'estudiar a Barcelona, Lleida i Tolosa, fou ordenat l'any 1378. Del 1378 al 1395 residí a València, on fou lector (1385-90) i mestre de la càtedra de teologia de la catedral. El 1389 fou nomenat predicador general de l'orde. Assolí aviat una gran fama com a conseller en totes les escales de la societat. El 1380 escriví el seu tractat De moderno Ecclesiae schismate, en defensa del papa d'Avinyó Climent VII, obra que dedicà a Pere III de Catalunya-Aragó. El papa Benet XIII el cridà a la cort papal d'Avinyó i el féu confessor i capellà domèstic seu i penitenciari apostòlic (1395-99). Influït pel papa i per la cort de Castella, contribuí a imposar, amb el seu prestigi i la seva oratòria, el candidat Ferran d'Antequera al Compromís de Casp, on fou un dels compromissaris, en detriment del candidat català, Jaume d'Urgell. Poc després, davant la manca de col·laboració del papa Benet XIII per a resoldre el Cisma d'Occident, l'abandonà, i s'encarregà de publicar la sostracció d'obediència de Ferran I de Catalunya-Aragó en un sermó fet a Perpinyà (6 de gener de 1416). Intervingué en les negociacions per a posar terme al cisma. Les seves predicacions, d'una habilitat excepcional, foren iniciades a València, on assolí les primeres conversions impressionants i multitudinàries. Del 1412 al 1416 es dedicà molt especialment a la conversió de jueus —i també de sarraïns—, que eren obligats a assistir als seus sermons. La seva tasca missionera i predicadora s'intensificà a partir del 1399, i continuà fins a la seva mort. Travessà diverses vegades els Països Catalans, en molts llocs dels quals encara és viva la tradició del seu pas. També féu llargs itineraris per Castella i Galícia —segurament anà a Sant Jaume de Galícia—; viatjà per França, on visità la Bretanya i el Llenguadoc, i pel nord d'Itàlia i Suïssa. És fama que arreu predicà en català davant multituds que el comprenien —per la similitud de llur parla, excepte a Bretanya— i en restaven edificades. Centenars de persones solien acompanyar-lo, empeses i colpides per l'abrandament i l'eficàcia de la seva paraula. Les seves referències a la fi del món i les seves comminacions a la penitència resultaven summament efectives; adquirí, a més, fama de taumaturg. Entre la bigarrada multitud que el seguia, amb els flagel·lants i altres penitents, hi havia notaris i escribes que anotaven els sermons i en recollien, gairebé taquigràficament, els passatges de particular intensitat persuasiva. Hom en conserva un nombre elevat, una part dels quals ens ha pervingut en català i una altra en llatí. No solen ésser sermons complets, sinó només esquemes o fragments més o menys extensos; uns pocs semblen esbossos dictats per ell abans de pujar a la trona, però la majoria dels sermons catalans són redaccions fetes damunt les dades recollides directament pels anotadors. Així i tot, aquests texts resumits i fragmentats no poden reflectir bé la força i el to directe de l'expressió o la plasticitat del llenguatge de la seva oratòria. Hom pot remarcar-hi, però, la simplicitat dels eximplis que hi narra, la caracterització de les situacions i el llenguatge dels personatges, fet que testimonia la vàlua literària de l'autor. El seu procés de canonització fou iniciat el 1455 pel papa Calixt III, valencià com ell; però, mort aquest, la canonització no fou feta efectiva fins el 1458, per Pius II. A València, on hom conserva la seva casa natal i el seu oratori, és objecte d'un culte molt viu, tant en el pla popular —hi ha molts miracles dramàtics dedicats a la seva figura— com en l'escala oficial, amb la seva declaració com a patró del País Valencià.
A continuació tenim un video molt interesant:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada