Ací us deixem informació sobre el Segle d'Or de la literatura catalana.
El final de l'edat mitjana a Catalunya va ser un dels moments històrics més importants per al nostre país. Pere III el Cerimoniós, l'autor de la darrerra de les cròniques catalanes que es conserven, va tenir dos fills, però tots dos van morir sense descendència. L'any 1412 al Compromís de Casp Ferran I d'Antequera, nét del Cerimoniós, va ser proclamat rei d'Aragó. Una nova dinastia, la dels Trastàmara, començava a regnar a la corona d'Aragó.
A partir d'ací, i potser amb el parèntesi del regnat d'Alfons el Magnànim, la cultura catalana va entrar en crisi progressivament i es va deixar seduir massa per la cultura castellana: aquest fet va desembocar, a la llarga, en una profunda decadència.
Abans d'aquesta decadència, es pot dir que el segle XV és el Segle d'Or de la literatura catalana. Amb el centre cultural desplaçat a València i amb autors que pertanyien a la petita noblesa i a la burgesia, als segles XIV i XV la literatura catalana va assolir el moment més àlgid i, a més de poetes extraordinaris, com Jodi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella i Ausiàs March, també les novel·les que s'escriuen en català són d'una qualitat impressionant, en un moment en què el nou costum humanista pretenia abandonar el romanç per tornar a fer servir el llatí com a llengua de cultura.
I si al final del segle XV la literatura va assolir prou difusió per consolidar uns autors i uns lectors fidels va ser sobretot gràcies a un invent: la impremta. Exceptuant la historiografia (les quatre grans cròniques), que pretenia deixar constància per escrit d'uns fets i d'uns sentiments patriòtics, tota la literatura medieval fins aleshores havia estat fonamentalment una literatura oral.
Ara els costums canvien. Una poesia com la d'Ausiàs March, per exemple, no és escrita per ser recitada en una festa o després en un sopar; és per ser llegida i interioritzada d'una manera molt íntima i personal. I una novel·la com el Tirant lo Blanc requereix un temps de concentració per ser llegida.
No és que els escriptors decidissin provocar aquests canvis, sinó més aviat a l'inrevés: ells són productes d'una època, d'una societat, i d'ací neix la seva obra.
Ana García, Mar Escusa, Raquel Pérez, Irene Alcaina i Laura Villalba.
El final de l'edat mitjana a Catalunya va ser un dels moments històrics més importants per al nostre país. Pere III el Cerimoniós, l'autor de la darrerra de les cròniques catalanes que es conserven, va tenir dos fills, però tots dos van morir sense descendència. L'any 1412 al Compromís de Casp Ferran I d'Antequera, nét del Cerimoniós, va ser proclamat rei d'Aragó. Una nova dinastia, la dels Trastàmara, començava a regnar a la corona d'Aragó.
A partir d'ací, i potser amb el parèntesi del regnat d'Alfons el Magnànim, la cultura catalana va entrar en crisi progressivament i es va deixar seduir massa per la cultura castellana: aquest fet va desembocar, a la llarga, en una profunda decadència.
Abans d'aquesta decadència, es pot dir que el segle XV és el Segle d'Or de la literatura catalana. Amb el centre cultural desplaçat a València i amb autors que pertanyien a la petita noblesa i a la burgesia, als segles XIV i XV la literatura catalana va assolir el moment més àlgid i, a més de poetes extraordinaris, com Jodi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella i Ausiàs March, també les novel·les que s'escriuen en català són d'una qualitat impressionant, en un moment en què el nou costum humanista pretenia abandonar el romanç per tornar a fer servir el llatí com a llengua de cultura.
I si al final del segle XV la literatura va assolir prou difusió per consolidar uns autors i uns lectors fidels va ser sobretot gràcies a un invent: la impremta. Exceptuant la historiografia (les quatre grans cròniques), que pretenia deixar constància per escrit d'uns fets i d'uns sentiments patriòtics, tota la literatura medieval fins aleshores havia estat fonamentalment una literatura oral.
Ara els costums canvien. Una poesia com la d'Ausiàs March, per exemple, no és escrita per ser recitada en una festa o després en un sopar; és per ser llegida i interioritzada d'una manera molt íntima i personal. I una novel·la com el Tirant lo Blanc requereix un temps de concentració per ser llegida.
No és que els escriptors decidissin provocar aquests canvis, sinó més aviat a l'inrevés: ells són productes d'una època, d'una societat, i d'ací neix la seva obra.
Ana García, Mar Escusa, Raquel Pérez, Irene Alcaina i Laura Villalba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada