Amb el nom de «Normes de Castelló» o «Normes del 32» es coneix l'acord que signaven, a Castelló de la Plana l'any 1932, representants del món de la cultura i del valencianisme polític i institucions culturals de tot el País Valencià, a proposta de la Societat Castellonenca de Cultura. Un acord que certificava l'adopció amb lleus matisos de la reforma ortogràfica empresa al Principat per l'Institut d'Estudis Catalans, amb Pompeu Fabra al capdavant, i que s'havia materialitzat en les Normes ortogràfiques de 1913, i la Gramàtica catalana, del 1918. 

No hi ha dubte que l'establiment d'uns criteris ortogràfics àmpliament acceptats havia de significar un avanç important, ja que es partia d'una notable dispersió en els criteris lingüístics emprats pels voluntariosos escriptors i editors de revistes del País Valencià d'abans del 1932: des del seguiment de les propostes de Fabra i l'IEC —com en els casos del setmanari El Camí, editat a València, o els criteris lingüístics de l'editorial «L'estel», fundada el 1929— a una ortografia notablement castellanitzada i dialectalitzant emprada en el teatre popular i en publicacions satíriques com La Chala o La Traca; una opció, aquesta última, notablement més estesa i popular que no la primera.
Els moviments per una unificació de criteris es van produint ja des del 1930: en són mostres l'editorial de la revista Taula de Lletres Valencianes, dirigida per Adolf Pizcueta, que amb el títol «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes» proposava «l'establiment d'unes normes fixes que deixen fora del gust o del caprici personal les formes gràfiques del valencià», i clamava per un acord ja que no podien funcionar ni el camí «de les autoritats, que ningú reconeix, ni el de la imposició». Així mateix, l'aparició el 1930 d'estudis com La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, de Lluís Revest, suposaven un salt qualitatiu en els estudis lingüístics fets al País Valencià.
La crida de la Taula anirà seguida, el 1931, d'una nova crida duta a terme aquesta vegada des de la Societat Castellonenca de Cultura, una institució prestigiosa que comptava, entre els seus membres, amb noms com Salvador Guinot, Àngel Sánchez Gozalvo, Gaetà Huguet, Josep Pasqual Tirado, Honori Garcia... El fet que la nova crida es dugués a terme des de Castelló forma part de l'estratègia definida entre Adolf Pizcueta i Gaetà Huguet, que consideraven, segons Josep Daniel Climent, que «a la ciutat de València les postures divergents entre els sectors valencianistes no farien sinó entrebancar el procés».

Així, en les reunions preparatòries es va decidir que Lluís Revest s'ocuparia de la redacció de les Normes, un procés en el qual també va col·laborar Carles Salvador. Les Normes Ortogràfiques que van resultar d'aquest procés signifiquen «l'acceptació de la normativa fabriana adaptada a la realitat valenciana», com diu Climent: les Normes han esdevingut, d'aquesta manera, el símbol de l'acceptació de la unitat de la llengua al País Valencià, el sud del domini lingüístic català. El 21 de desembre del 1932 va ser la data simbòlica que es va escollir per a la signatura d'aquest gran pacte entre entitats, publicacions i personalitats del món cultural valencià. L'acord se segellava a la coneguda com a Casa Matutano, antiga seu de la Societat Castellonenca de Cultura, al carrer Cavallers de Castelló, i entre la nòmina dels signants s'hi compten, entre altres: 14 entitats culturals, com la Societat Castellonenca de Cultura, el Centre de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat o l'Agrupació Valencianista Republicana; personalitats encapçalades per Lluís Fullana —un «antic dissident de bona fe», segons Enric Valor, que va donar exemple «essent-ne el primer firmant»— i Lluís Revest, màximes «autoritats» lingüístiques del moment, i d'altres noms destacats com ara Adolf Pizcueta, Gaetà Huguet, Carles Salvador, Teodor Llorente i Falcó, Manuel Sanchis Guarner, Nicolau Primitiu Gómez, Emili Gómez Nadal, Salvador Carreres, Ignasi Villalonga, Francesc Martínez i Martínez, i així fins a 61. 
Les Normes, aparegudes en els mesos posteriors a la signatura en les principals publicacions del moment, van ser difoses i millorades per gramàtics com Carles Salvador, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor o Manuel Sanchis Guarner, de manera que a poc a poc «es perfeccionava la morfologia de l'idioma, es depurava i s'enriquia el lèxic i s'afinava la sintaxi», com diu Valor. Des d'aleshores, i com es podia llegir en el tríptic de les activitats organitzades per l'IEC amb motiu del 75é aniversari de les Normes, que signava Vicent Pitarch, les Normes 

Guillermo Alite Cerezuela