En
1412, amb el Compromís de Casp, el candidat castellà Fernando de
Trastàmara va ser triat com a successor de l'últim rei del casal de
Barcelona, Martí l'Humà (mor en 1410) . Este va ser el punt de
partida d'una lenta castellanització de la cort, que es va aguditzar
en el s. XV, amb la unió de Ferran el Catòlic i Isabel de Castella,
i encara més en el s. XVIII amb l'absolutisme i el centralisme de la
monarquia borbònica. D'altra banda, es va produir-la expulsió dels
moriscos del País Valencià i va haver-hi una repoblació de
castellans i aragonesos. A més, la literatura espanyola va viure
durant estos segles una etapa d'esplendor (Cervantes, Lope de Vega
...) i un sector dels escriptors catalans es van sentir atrets a
escriure en castellà.
Al
principi del s. XVIII, Felip V va promulgar els decrets de Nova
Planta: en 1707 al País Valencià, en 1715 a Mallorca (Menorca es
trobava baix domini anglés) i en 1716 en el Principat de Catalunya.
Estos decrets van abolir les institucions d'autogovern (Generalitat,
Talls Catalanes, Grans i Generals Consejos...) , el règim jurídic
propi i van prohibir l'ús del català en la vida pública i oficial.
El Rosselló, absorbit per França amb el Tractat dels Pirineus
(1659) , va quedar sotmés a la penetració sistemàtica del francés.
El castellà es va imposar primerament en les Reals Audiències; més
avant, es va prohibir l'ús en la resta d'instàncies judicials i en
les escoles (1768) . No
obstant esta situació desfavorable, el català va continuar sent la
llengua habitual de la població en els usos col·loquials i
familiars, en els sermons i en la literatura religiosa i popular. En
l'àmbit literari, trobem obres escrites directament en castellà,
altres amb una mescla notable del català i el castellà, i també la
introducció d'un número considerable de castellanismes en la
llengua. Però no podem dir que la literatura en català desapareix
del tot en estos segles.
María Andrés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada