Causes de la Decadència
Les terres de Catalunya, València
i Mallorca, després de la unió de les corones de Castella i d’Aragó pel
matrimoni de Ferran II d’Aragó i Isabel I de Castella (els anomenats Reis
Catòlics), van continuar conservant unes lleis i unes característiques
polítiques particulars. Tanmateix, en cap cas no van poder evitar la influència
cultural castellana, que acabà sent fins i tot lingüística. Al final del segle
XV, i a València, ja podem trobar autors que redacten en castellà de manera
experimental. Al segle XVI, pràcticament tots els autors que trobem a Catalunya
i a València ja són bilingües. Al segle XVII, la llengua autòctona sol
aparèixer en clar desavantatge. Al segle XVIII, perseguida des de les
instàncies del poder, l’ús culte del català es redueix sovint a la simple
anècdota.
Tot aquest moviment de caire
lingüisticocultural tenia com a marc un sistema polític que cada vegada es feia
més centralista i absolut. Si la dinastia dels Àustria (segles XVI i XVII)
encara respectà els furs de cada regne de l’Estat hispànic, quan a principi del
segle XVIII arriba al tron d’Espanya Felip d’Anjou, s’aboleixen de cop les
lleis privatives i els privilegis dels regnes de la Corona d’Aragó amb els
decrets de Nova Planta (1707-1714) i aquests països se sotmeten a les lleis de
Castella.
Entre els factors que iniciaren
la progressiva castellanització de la nostra cultura i de determinats grups
socials en destaquen aquests:
a) la castellanització de la cort. El fet que la cort, el centre de poder
polític, ja no es trobés en terres de parla catalana, i la influència cultural
castellana, que era molt forta, van fer que la noblesa de les grans ciutats com
Barcelona i València ràpidament comencés a parlar en castellà com a símbol de
distinció, d’acostament al poder, al rei, que parlava solament aquella llengua.
El castellà, necessari per parlar amb el rei i els seus representants, s’acabà
parlant també quan no calia: entre els membres de la noblesa del país;
b) la guerra de Successió. Amb la mort sense descendència de Carles II, el
darrer monarca de la casa d’Àustria, s’obrí una crisi dinàstica que desembocà
en la guerra de Successió (1701-1714), on s’enfrontaren els partidaris de Felip
d’Anjou (botiflers) i els de Carles III d’Àustria (vigatans o maulets). Els
catalans, majoritàriament, van triar el bàndol de l’austríac. A la resta
d’estats de la Corona d’Aragó també van recolzar-lo, tot i que importants
sectors de la noblesa van optar pel pretendent francès. La victòria de Felip V
va comportar, amb els Decrets de Nova Planta, l’abolició de les lleis i
institucions polítiques i administratives de la Corona d’Aragó. El català
quedava, així, relegat dels usos oficials que encara conservava.
A mesura que avança el segle XVI
els països de llengua catalana van perdent contacte entre ells. A cada zona la
llengua rep un nom divers: català a Catalunya, valencià al País Valencià,
mallorquí, menorquí o eivissenc a les Illes… Aquesta fragmentació es detecta
fins i tot en l’àmbit politicosocial i econòmic. Els segles XVI i XVII són més
crítics per a Catalunya que per al País Valencià, i diverses crisis afecten
cada país per separat. Només amb motiu de la guerra de Successió tots els
territoris responen com una sola veu davant un problema d’estat.
A aquesta visió fragmentada de la
nostra cultura i de la consciència política del moment encara hi hauríem
d’afegir una altra qüestió: els escriptors catalans, valencians i mallorquins
havien perdut la tradició literària que necessitaven, si volien continuar la
tasca en la seva pròpia llengua. Són molt pocs els literats del segles XVI al
XVIII que tenen consciència que entre els segles XIII i XV hi hagué grans
escriptors i pensadors que usaren el català com a vehicle d’expressió
absolutament vàlid. Això no arriba fins al segle XIX i la Renaixença.
Alejandro Rus
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada