Lo Crestià

Lo Crestià

[escrit a Barcelona entre 1379 i 1386].

Enciclopèdia que havia de constar de tretze volums que continguessin "sumàriament tot lo fonament de cristianisme", una extensa obra per tal d'estimular l'estudi de la teologia entre els laics. D'aquest projecte només es coneixen els tres primers llibres, dedicats a matèries teologicomorals, i el dotzè, que es refereix al govern de la "cosa pública", als prínceps i als súbdits. 

-Primer [escrit a Barcelona entre 1379-1381]. València: Llambert Palmart, 29-I-1483. 

Introducció general a la religió cristiana. Inclou una refutació de la religió musulmana i de la judaica. Dividit en quatre parts de diversa proporció, que formen un conjunt de tres-cents setanta capítols. 

-Segon [escrit a Barcelona entre 1382-1383]. 

Analitza el problema de les temptacions. Dividit en dos-cents quaranta capítols. 

-Terç [escrit a Barcelona el 1384].

Estudia el concepte de mal i de pecat, i fa una presentació molt detallada dels set pecats capitals i dels pecats de la llengua. Dividit en tres volums que apleguen mil seixanta capítols, compresos en dotze tractats de diversa proporció. 

-Dotzè [escrit a Barcelona entre 1385-1386]. València: Llambert Palmart, 15-III-1484. 

Tractat polític en què s'estudien els principis fonamentals del govern de les ciutats i de les comunitats. Dividit en dos volums que apleguen nou-cents set capítols, distribuïts en vuit parts. 

                                                                                                                                     Alex Trombitas

Llibre de les dones

Afegeix la llegenda

El llibre de les dones escrit en català cap 1396 és una obra de clar caràcter moralitzador que descriu la vida de la dona en les seves diverses etapes, tal com s'entenia en l'època. Reprodueix el model de literatura didàctica de tradició medieval que té el seu origen en els Miralls o Specula. El seu enorme èxit ho prova el gran nombre de còpies manuscrites que han arribat fins a nosaltres i les abundants traduccions al castellà que es van fer del text durant els segles XV, XVI i XVII.L'obra inclou la dedicatòria a la comtessa de Prades, Sancha Jiménez d'Arenós que havia demanat a Eiximenis un tractat devot que servís per orientar la seva vida. En resposta, Eiximenis escriu aquesta obra que divideix en dues parts: la primera que tracta dels aspectes de la dona en general i la segona on estudia les diferents dones: donzelles, casades, viudes i religioses. El text es recomanarà també com a guia espiritual, el que contribuirà a la seva àmplia divulgació. Hernando de Talavera, confessor i conseller d'Isabel la Catòlica, en el seu llibre De com han de viure les monges de sant Bernat en els seus monestirs d'Àvila, l'inclou com a lectura per les religioses.

                                                                                                                 Alex Trombitas

Els Dominics

Els dominics eren una orde de predicadors, El seu hàbit és blanc amb una túnica, escapulari, caputxa i capa de color negre. Com a símbol més conegut fan servir la creu  de Calatrava, pintada amb els colors de l'orde amb El lema de Laudare, Benedicere, Praedicare (Lloar, Beneïr i Predicar).

L'orde va ser fundat per Domènec de Guzman (1170-1221), el 1203 va acompanyar el bisbe Diego de Acevedo en una missió diplomàtica enviada per Alfons VIII de Castella a Valdemar II de Dinamarca. Durant el viatge de tornada, travessaren el Llenguadoc i va adonar-se de la gran expansió que tenia l'heretgia dels albigesos, per la qual cosa va decidir d'unir-se als llegats enviats pel papa Innocenci III amb la intenció de fer tornar els heretges al si de l'Església catòlica.

-( el Llenguadoc  Actualment, es un  territori tradicional que està dividit entre quatre regions franceses).

-( Els Albigesos eren els adeptes de l'heretgia més important al si de l' Església Cristiana durant l'època medieval).

La vida dominica es basa en els anomenats 'quatre pilars de la vida dominica, establerts al segle XIII:

vida en comunitat (amb els vots d'obediència, pobresa i castedat),pregària i litúrgia en comunitat,estudi,servei i a més, la predicació de l'Evangeli i l'apostolat.

Per a poder desenvolupar la predicació de la manera més satisfactòria, es va preveure la possibilitat de la dispensa, mitjançant la qual el superior pot dispensar temporalment un frare d'alguna de les regles o observances, sempre que sigui necessària perquè la predicació sigui més efectiva.

                                                                                                                   Jairo Emiliano Bermúdez Baker

San Vicent Ferrer

Vicente Ferrer va naixer a valencia el 1950 y va morir al 1419 a  Bretanya. Va ser un dominic valencià que recorregué mitja Europa predicant la seua moral i visió del cristianisme. D'elevada formació intel·lectual, influí marcadament a la cort del Papa Benet XIII d'Avinyó i en l'elecció de la dinastia castellana dels Trastàmara per regnar a la Corona d'Aragó. És venerat com a sant per diverses confessions cristianes.

 va conéixer el llegat pontifici a la cort de Pere el Cerimoniós, el cardenal Pedro Martínez de Luna; arran d'aquest fet va convertir-se en partidari del papa d'Avinyó Climent VII

Sant Vicent Ferrer sempre va predicar en català/valencià i, encara que el públic fóra d'una altra llengua, l'entenia i s'exaltava. Això era interpretat com un miracle del sant. Avui dia s'interpreta més aïna com un exemple que el valencià marca clarament totes les vocals i les consonants, pot considerar-se com una llengua que es troba al centre de les llengües romàniques, i que a l'època (perquè les llengües romàniques i, en especial els termes religiosos, eren més similars) es feia intel·ligible per a parlants de castellà, portugués, occità,francés, italià, etc. No obstant això, no explicaria tan clarament per què l'entenien directament els anglesos o els alemanys.

                                                                                                                   Jairo Emiliano Bermúdez Baker

PERSONATGES DE “Les cendres del cavaller”

Joanot Martorell: Personatge principal.

Guillerm Martorell: Avi de Joanot.

Beatriu Martorell: Avía de Joanot.

Pare de Joanot Martorell: Gran cavaller que va tenir molta fama.

Mare de Joanot Martorell: Mare de Joanot.

Galcerna Martorell: Germà de Joanot que va a ser el progenitor però no va ser el hereu.

Jofré Martorell: Germà de Joanot.

Jaume Martorell: Germà de Joanot

Damiata Martorell: Germana de Joanot, que no va poder casar-se per una infidelitat de Montpalau.

Isabel Martorell: Germà de Joanot, es va casar amb Ausiàs March però va morir quan va estar embarassada.

Aldonça Martorell: Germà de Joanot.

Rei Alfons: Rei de Valencia, que captura Nàpols.

Joan II: Germa de Alfons que va heretar la corana, perquè Alfons no tenia cap fill legítim.

Reina Maria: Reina de Valencia.

Reina Joana: Reina de Nàpols que havia mort i nombra a hereu a la corona a Renan d´Anjou.

Rei Enric IV: Rei de Castella.

Carles de Viana: Princep que el poblat volia, i volia que fora rei. 

Joan de Montpalau: Va ser l´home que deshonra a la familia Martorell enganyant a Damiata.

Ausis March: Escritor que perteneixia a una familia molt adinerada de Gandía i va ser el marit de Isabel.

Felip de Boïl: Valencia que va lluitar a Anglaterra i no va tindre molta sort i per a guanyat honor va retar a un duel a Joanot però al final no es atreví.

Jaume de Ripoll: Jove cavaller que havia fet d´herald a Boïl.

Rei Enric VI d´Anglaterra: Rei jove d´Anglaterra que estaba boig i va nombrar cavaller a Joanot.

Beauchamp: Conseller del rei d´Anglaterra I amic de Joanot.

Mary: Criada de Elisabeth.

Elisabeth: Cosina del rei d´Anglaterra que es casa amb el duc d´Aimburg però ella ama a Joanot.

Duc d´Aimburg: Marit de Elisabeth que va guanyar el torneig de cavallers.

Joan de Ladernosa: Amic de Joanot que li va deixa que se quede a s´ha casa a Barcelona.

Barinton: Mercader que li van pels pirates en el viatge d´ Anglaterra a Portugal.

L´infant Fernando: Amic de Joanot que li va deixar quedarse a s´ha casa a Portugal.

Alencrespo: Prestamista que li va deixar diners a Joanot pera que vaja de Portugal a Valencia.

Germans Baromeis: Prestamistes que li van a deixar diners a Joanot per anar a Anglaterra.

Angés de Portugal: Esposa de Gonçal d´Ixer i amant de Joanot però desprès se va convertir en el seu enemic.

Gonçal d´Ixer: Espos de Angés de Portugal molt adinerat que va comprar totes les terres del Martorell i es va morir per enterar-se que Joanot era l’amant de la seua esposa.

Roís de Corella: Jove i gran escriptor amic de Joanot que volia ser eclesiàstic.

Isabel de Lloris: Amiga de Joanot al final de les seues etapes de la vida.

Jhon: Fill de Elisabeth i de Joanot.

                                                                       

                                                             Jairo Emiliano Bermúdez Baker 1ºBat científic.

Pregunta de Francesc Eiximenis

10. Art de predicació

L'Art de predicació al poble és un llibre escrit per als predicadors joves i està escrit en llatí. El pròleg del text ens explica com ha de ser un bon predicador.
És un tractat pedagògic que explica els fonaments, les tècniques i els recursos per predicar. L’Art de predicació al poble forma part d'un gènere literari "que va contribuir a la formació dels milers de predicadors que van recórrer Europa d'una punta a l'altra i van fer ressonar les seves veus a les catedrals, les esglésies, les ermites, les places i les universitats".

Diana Sánchez

3. Com és la València del segle XIII i què volen els jurats de la ciutat?

    És una ciutat en situació post bèl·lica i de penúria per la pesta i les desbordaments dels rius, però a pesar d'aquesta situació no hi ha recessió econòmica o demogràfica. Els jurats volien un home de prestigi con Francesc Eiximenis per a l’augment de prestigi del territori, la conversió dels habitants de la “nova ciutat” al cristianisme, que fora assessor del consell; però es va produir una paradoxa entre el dominicà San Vicent Ferrer, i el franciscà Francesc Eiximenis 

                                                                                                                 Irene Martín Lopéz